Capítol 3 (2)

Lo que més ha canviat, i lo més important, és la vida social que s’ha anat organitzant a l’interior d’aquest espai. Econòmicament, la gent hi viu com es viu en aquests guetos rurals: un poc d’agricultura, un poc de pastoralisme, sempre amb un respecte obsessional de fer com abans, amb pràctiques ancestrals…

… És a dir com no s’havia fet mai, o sinó per falta de coneixement o de diners…

Capítol 3 (1) suite

El despatx del Jaume és un d’aquells de gent important: prou gran, i amb un espai amb quatre butaques entorn d’una taula baixa. Això és el nivell d’un alt responsable de servei. Si fos un grau més baix, serien cadires i la taula seria alta. Quan entra, lo primer que veu és el seu amic, i després l’home que seu dins d’una de les butaques, jove, ben vestit.

Capítol 3 (1)

El trajecte de Perpinyà fins a París ja fa anys que només dura tres hores. Quan el TGV arriba a prop de la capital alenteix un xic. De manera fugitiva els viatjants poden endevinar a través dels vidres part de la vida dels suburbis.

Capítol 2 (3)

A l’inici, sols era una altra manera per ells de caminar per la muntanya, amb un pretext, com havia sigut un temps la pesca, i com encara era l’esquí. Varen començar a interessar-se a les fites. Primer les conegudes, la roca d’en Talau, entre la Tor de França i Montner, i dues o tres altres que excursionistes o historiadors amateurs havien assenyalat. Poc a poc varen trobar el gust del descobriment, una creu d’Aragó o un escut francès, de vegades junts sobre la mateixa roca, com la d’en Talau, traces perdudes enmig del no-res. El fet que tan poca gent s’hi interessés s’afegia al seu plaer. Ràpidament varen comprendre que elements anteriors al tractat de Corbeil havien servit per marcar la frontera, construccions humanes o propostes de la naturalesa, lo que en deien “pedres remarcables”.

Capítol 2 (2)

Un dia en va tenir prou de les lluites i debats amb els representants del patronat. Sigui perquè ja no podia creure en el progrés social, o senzillament perquè era cansat de manifestacions i mítings. Tenia una casa al bell mig de la muntanya, entre l’estació dels banys de Molig i el poble de Sornià, dins la vall interior. Gairebé una ruïna, mes encara dreta, i amb un teulat sencer. S’hi va instal·lar amb la seva dona, l’Helena, que va deixar el seu treball de psicòloga, per amor pel seu marit, i segurament també perquè en poc temps en varen fer un lloc agradable, amb vista sobre el massís del Canigó.

Capítol 2 (1)

Ja fa anys que per anar de Girona a París només gairebé s’utilitza el tren de molt alta velocitat. Un tren que de fet a evolucionat molt: el modelo sobre carrils, que per acabar el tros entre Perpinya i Nîmes va tardar anys, i va ràpidament ser substituït per el sistema xines,  que corre sobre de la terra sense carrils; res, un desastre financer mes…

Capítol 1 (6)

Ja feia anys que ell havia triat aquell camí. Havia deixat la idea d’una feina fixa. Se guanyava la vida fent activitats d’escriptura, possibles treballant a casa, traduccions, articles diversos, fins i tot novel·les, encara que aquestes fossin de molt poc interès financer. Havia conservat relacions amistoses en el món de la premsa, i de temps en temps l’hi demanaven un reportatge. Posava aleshores la polsera al dia, i durant el temps de la feina que devia fer vivia com tothom, al mig de la gent.

Capítol 1 (5)

Lo decisiu amb la  miniaturització va ser perquè ràpidament va permetre que un xip fos grefat directament dins del cos.

Capítol 1 (4)

Malgrat tot, la majoria de la gent va apreciar la facilitat que duia la cosa, i fins i tot molts se sentíem mes lliures. A mes, el sistema se va anar millorant, i finalment se va posar de lloc una utilització mes pertinent.

Capítol 1 (2)

Al cap d’un temps va semblar que la Covid ja havia desaparegut, i només va quedar la descoberta que finalment es podia exigir moltes coses, i força extrems, i que la gent ho acceptava, si es tractava de salut. …