Capítol 8(1)
El l’endemà surten de bon mati. Altre llum, el sol neix sobre el mar llunyà. Caminen al mig d’una estesa de grog odorant. Davant d’ells, lluny, el massís del Canigó.

Capítol 7 (2)
És aquí la diferència fonamental entre nosaltres dos. Per jo, els adversaris polítics mai han sigut enemics…

La realitat és que entre aquí i els afores hi ha ara una frontera, i que els de fora que venen aquí són sospitosos, qualsevol sigui el temps d’abans.

L’intercanvi entre el Joan i el periodista només es una entrada en matèria, l’essencial torna quan el Martí pren la paraula.

De totes maneres tractar aquest home d’enemic és senzillament un error, per falta de coneixement, com sempre…

Capítol 7 (1)
La llum, i també la qualitat de l’aire, potser,;quan m’enlairo de de la plana cap a les muntanyes, sembla que hi ha un nivell que es el meu, mes baix es massa baix, i mes alt ja tampoc me convé completament …

Es la Helena que somriu:

Ah! Ah! Diguem que aquí hem trobat la nostra altitud! Si, la llum, l’aire, i altres components, que no se ben be quins son, però que te donen com una  sensació de justesa musical, que t’agafa a la vora de l’ull i del cor, una barreja de nostàlgia dolça i de esperança improbable…
Marti intervé:

Capítol 6 (4)
Home, és clar que és pesat; recorda com anava abans per als que tenien diabetis, sempre amb una pompa d’insulina, devia ser una cosa semblant, i ho acceptaven, que els hi agradés o no…

No vindrà un dia que n’estaràs cansat fins al punt de decidir triar l?

Que vols dir, triar?

Capítol 6 (3)
Aquesta última consideració, deixa els tres amics silenciosos. Al cap d’uns minuts, el periodista es dirigeix cap el Marti, dient amb un somriure:

I tu quin paper tens en tot això? Es veu que aquí llueixes d’una gran consideració…

Què vols! M’han elegit com una llei de portaparaula, de president de no sé què, faig d’intermediari amb les institucions. Soc una mena de comissari de barri d’abans. Depenem del municipi de Sornià. El batlle de Sornià lo que li va bé és que anem tirant sense donar-li massa maldecaps. Ara,  ep!, lo que s’està intentant, es d’obtenir l’estatut de municipi Independent, lo que no es gens fàcil,

Capítol 6 (2)
– Amb totes les religions passa igual. Un profeta il·luminat i un poble sotmès. Fora d’aquí les coses són força semblants. D’on ve aquesta mania per la gent de se sotmetre?

– El mecanisme l’he vist de manera molt clara. Primer, hi ha la por. La por té un objecte, ja ho ets dit, potser per exemple por de les ones, o d’un remei, o de qui sap què. Lo que ha de fer un profeta és d’accentuar com més millor aquesta por, fins que esdevingui angoixa, i tota angoixa acaba sent-ho de la mort…

– Com tot amor acaba sent matern com dèiem abans oi!

Capítol 6 (1)
Sobretot, el periodista escolta els seus amics que li expliquen com s’ha arribat a la situació actual.

– La cosa s’ha anat posant en plaça a poc a poc. Des del començament, sempre hi ha hagut gent que consideracions més o menys místiques els han atret. Fins i tot, entre els primers  que varen arribar, n’hi  havia que eren clarament practicants, catòlics, protestants i altres, per als quals venir a viure aquí era  la seguida lògica d’una pràctica religiosa; allò de retrobar una vida més senzilla, a prop de la naturalesa i per tant més a prop de Déu.

Capítol 5 (4)
Entren dins la casa. L’Helena és davant d’un ordinador. Quan veu els dos homes aixeca el cap, es treu les ulleres s’apropa d’ells amb una lleugeresa de criatura i diu amb un somriure:

Capítol 5 (2)
Perquè el segon pas va ser quan va arribar el Joan, que tot seguit se va posar al capdavant d’un dels temes favorits dels nostres aiatol·làs: la civilització moderna destrueix l’essencial… doncs va venir el moment de proposar que es rehabilitessin les arques, i que esdevinguessin, o més ben dit que tornessin a ser, el lloc de sepultura. Aleshores es varen restaurar les cinc arques. De fet, com ja t’ho he dit, la del coll de Tribes, en molt bon estat, va servir de model per les altres. La de Caiena, les dues baixant cap a la carretera varen seguir. I finalment va ser la de l’Estanyol.

Capítol 5 (1)
Sortint de l’espai d’intercanvis  segueixen la pista que primer puja cap al pic de Roca Gelera, deixant a mà dreta lo que abans era una zona militar, amb una gran antena, que ha desaparegut. La pista passa sota el Puig, i llavors, sortint d’una corba, domina el coll de l’Estanyol.. El periodista no pot amagar la seva sorpresa:

Ostres, quin canvi!

Sobre el petit planer del coll ara hi ha un gran edifici que cobreix tot el costat esquerre de la pista, lleugerament en contrabaix, de tal manera que no amaga l’altra construcció, mes petita, del costat dret. És per tant aquesta que l’estranya més. El Martí somriu mentre l’hi escapa:

       –     Per tant, el reconec clarament com el dolmen de la dona morta.