Capítol 6 (4)
Home, és clar que és pesat; recorda com anava abans per als que tenien diabetis, sempre amb una pompa d’insulina, devia ser una cosa semblant, i ho acceptaven, que els hi agradés o no…

No vindrà un dia que n’estaràs cansat fins al punt de decidir triar l?

Que vols dir, triar?

Capítol 6 (3)
Aquesta última consideració, deixa els tres amics silenciosos. Al cap d’uns minuts, el periodista es dirigeix cap el Marti, dient amb un somriure:

I tu quin paper tens en tot això? Es veu que aquí llueixes d’una gran consideració…

Què vols! M’han elegit com una llei de portaparaula, de president de no sé què, faig d’intermediari amb les institucions. Soc una mena de comissari de barri d’abans. Depenem del municipi de Sornià. El batlle de Sornià lo que li va bé és que anem tirant sense donar-li massa maldecaps. Ara,  ep!, lo que s’està intentant, es d’obtenir l’estatut de municipi Independent, lo que no es gens fàcil,

Capítol 6 (2)
– Amb totes les religions passa igual. Un profeta il·luminat i un poble sotmès. Fora d’aquí les coses són força semblants. D’on ve aquesta mania per la gent de se sotmetre?

– El mecanisme l’he vist de manera molt clara. Primer, hi ha la por. La por té un objecte, ja ho ets dit, potser per exemple por de les ones, o d’un remei, o de qui sap què. Lo que ha de fer un profeta és d’accentuar com més millor aquesta por, fins que esdevingui angoixa, i tota angoixa acaba sent-ho de la mort…

– Com tot amor acaba sent matern com dèiem abans oi!

Capítol 6 (1)
Sobretot, el periodista escolta els seus amics que li expliquen com s’ha arribat a la situació actual.

– La cosa s’ha anat posant en plaça a poc a poc. Des del començament, sempre hi ha hagut gent que consideracions més o menys místiques els han atret. Fins i tot, entre els primers  que varen arribar, n’hi  havia que eren clarament practicants, catòlics, protestants i altres, per als quals venir a viure aquí era  la seguida lògica d’una pràctica religiosa; allò de retrobar una vida més senzilla, a prop de la naturalesa i per tant més a prop de Déu.

Capítol 5 (4)
Entren dins la casa. L’Helena és davant d’un ordinador. Quan veu els dos homes aixeca el cap, es treu les ulleres s’apropa d’ells amb una lleugeresa de criatura i diu amb un somriure:

Capítol 5 (2)
Perquè el segon pas va ser quan va arribar el Joan, que tot seguit se va posar al capdavant d’un dels temes favorits dels nostres aiatol·làs: la civilització moderna destrueix l’essencial… doncs va venir el moment de proposar que es rehabilitessin les arques, i que esdevinguessin, o més ben dit que tornessin a ser, el lloc de sepultura. Aleshores es varen restaurar les cinc arques. De fet, com ja t’ho he dit, la del coll de Tribes, en molt bon estat, va servir de model per les altres. La de Caiena, les dues baixant cap a la carretera varen seguir. I finalment va ser la de l’Estanyol.

Capítol 5 (1)
Sortint de l’espai d’intercanvis  segueixen la pista que primer puja cap al pic de Roca Gelera, deixant a mà dreta lo que abans era una zona militar, amb una gran antena, que ha desaparegut. La pista passa sota el Puig, i llavors, sortint d’una corba, domina el coll de l’Estanyol.. El periodista no pot amagar la seva sorpresa:

Ostres, quin canvi!

Sobre el petit planer del coll ara hi ha un gran edifici que cobreix tot el costat esquerre de la pista, lleugerament en contrabaix, de tal manera que no amaga l’altra construcció, mes petita, del costat dret. És per tant aquesta que l’estranya més. El Martí somriu mentre l’hi escapa:

       –     Per tant, el reconec clarament com el dolmen de la dona morta.

Capítol 4 (3)
És per això que havia avisat el Martí de la seva arribada, ja que amb ell es ficaria Arqueania endins. El busca dels ulls, el veu ràpidament, gran cos d’antic jugador de rugbi, que se destaca enmig d’una gentada dins la qual només algunes cares li semblen mes o menys familiars. L’altre també l’ha vist.

Ostres!, el meu vell amic, és el cas de dir-ho, has canviat molt!

Segur que menos que tu! Com ho fas per tenir-te encara dret?

Capítol 4 (2)
Aquí els intercanvis són altres. Els residents venen a vendre mel, fruits i llegums més que bio, productes derivats del bestiar, de la llana sobretot. Normalment el comerç de la carn no es autoritzat si no prové d l’escorxador acreditat de Prada, d’acord amb les regles sanitàries. Mes com sempre en aquest tipus de situació, se fan vendes de contraban; finalment, no es necessari anar a buscar analogies amb països llunyans: aquest lloc segueix la tradició dels albergs fronterers de sempre. Durant el segle vint encara se recorda dels de la Muga o de Riu Major, llavors entre França i Espanya, i tot lo llarg de la frontera de Corbeil havien visitat les ruïnes dels d’aquell temps, que avui ressuscita ja no entre dos estats sinó entre dos mons. …